Ruben Mendoza porta tota una vida lligada als esports de lluita. Amb només 17 anys, es va convertir en un dels campions de Catalunya de judo més joves de la història. Malauradament, es va veure obligat a fer un pas al costat el 1996, a causa del servei militar.
Arrel d’allunyar-se de l’esport, va començar una etapa de la seva vida de vicis i mals hàbits que el van fer perdre la seva bona forma. El seu cos no l’acompanyava, però seguia amb ganes de tornar a gaudir practicant el judo.
20 anys després, un amic seu del Judo Club Vallès es va convertir en l’espurna que va encendre’l de nou. “Pesava 125kg, fumava, portava una vida d’excessos… Quan em vaig trobar al meu amic, em va dir que no podia continuar així quan només tenia 37 anys. L’endemà, a les 7 del matí, ja el tenia a la porta de casa esperant-me per anar a entrenar”, explica amb emoció Mendoza.
“Al principi només podia entrenar un dia a la setmana, perquè el meu cos trigava molt de temps en recuperar-se. El meu cap demanava uns moviments que sabia, però que el meu cos era incapaç d’executar. Va ser molt dur. No obstant això, en cap moment em vaig plantejar deixar-ho. Estava convençut de deixar enrere l’etapa més fosca de la meva vida”, detalla el lluitador del Vallès.
Amb esforç i superació va aconseguir tornar a l’esport de màxim nivell. I aquesta tenacitat va tenir premi; el 2021, es va convertir de nou en campió de Catalunya Sènior. Just 25 anys després del seu primer títol.
“Amb 17 anys entrenava perquè tocava, dedicant poca energia i sense apreciar tant les victòries. Però ara, als meus 43 anys i després de tot el que he viscut, el títol és increïblement valuós. L’esforç és el doble, com també ho és la recompensa”, comenta Mendoza.
Arrel de la pandèmia i les restriccions per la pràctica esportiva, Mendoza va allunyar-se del judo, però no de la lluita. Competeix amb el Club Esportiu Nova Unió de Lloret de Mar en Lluita Sambo. Una disciplina amb certes diferències amb el judo, però que guarda la mateixa essència: camaraderia, lluita, contacte, respecte per l’adversari. Un món on el Ruben segueix gaudint de l’esport que el fa sentir viu. “Ara em dedico divertir-me, sense objectius, sense pressió. Després de tot el que he passat, em sento ja un afortunat”, sentencia.
