Eloi Palau, estrella del bike trial, va perdre visió i conviu amb acufens permanents després de la detonació accidental d’un explosiu bèl·lic el 2019 a Itàlia.
L’excursió va acabar a l’hospital. Va ser com un viatge en el temps que va començar amb una prova ciclista a Itàlia i va acabar amb la detonació d’una bomba de la Primera Guerra Mundial a més de 3.000 metres d’alçada, als Dolomites. Eloi Palau, una jove estrella del bike trial es va convertir indirectament el 2019 en un supervivent de guerra. “Em vaig recolzar sobre una pedra i sota hi havia una bomba“, recorda. Bum.
Ara, després de passar diverses vegades per quiròfan i dubtar de la seva pròpia recuperació, aspira a triomfar a la Setmana Catalana de l’Esport que organiza la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (Ufec) per preparar el seu asalt al ceptre mundial el proper noviembre als mundials de Dubai. “Vull ser el número u del món”, reivindica.
Va per bon camí: ja és el número tres. Per davant té els espanyols Borja Conejos i Alejandro Montalvo. Palau (Calldetenes, 24 anys) va començar aviat a pedalar. Als quatre anys ja muntava amb bici, però una mala experiència el va baixar-se’n. “Jo no ho recordo, però els meus pares em diuen que li vaig agafar por“, comparteix. Se li va passar als 12, quan ja es va començar a encaminar cap al trial, una modalitat en què el ciclista ha de completar un circuit amb obstacles minimitzant els suports amb el peu.
Ara es guanya la vida “dignament” amb l’ajuda dels seus patrocinadors, els pagaments de les federacions i els premis de les carreres, després de llicenciar-se a Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. “Sóc el meu propi entrenador“, presumeix. La cursa esportiva de Palau (Calldetenes, 24 anys) quedarà marcada per sempre per l’episodi de l’estiu del 2019. Quart al rànquing mundial, acabava de participar al Trentino (Itàlia) a la segona prova de la Copa del Món. “No em va anar especialment bé“, recorda. Va ser onzè. L’endemà se’n va anar d’excursió amb dos amics ciclistes per la muntanya -“sempre anem junts”- i es van endinsar a una cova. En sortir, va recolzar el seu cos on no devia: un artefacte de la Primera Guerra Mundial va explotar sota la pedra on estava.
“Vaig quedar inconscient, em van rebentar els timpans i se’m va incrustar pols i metralla als ulls“, rememora. El va rescatar un helicòpter a la muntanya i va ser traslladat a l’hospital de Rovereto, on va passar tres dies en coma induït. El van operar de la falange i els ulls, i després d’estabilitzar-se el van traslladar a casa seva, a prop de Vic. “Va ser tot força complicat, vaig patir una pulmonia pels gasos de l’explosió“, afegeix. La recuperació va ser complexa. Va requerir quatre operacions oculars per eliminar les restes que li van quedar i ha perdut una mica la visió. “Abans veia una boirina permanent, però ara puc fer vida normal“. El pitjor, diu, són els acúfens, els xiulets permanents a les orelles que no cessen des de l’explosió. “Sento un timbre tota l’estona i alguns tons aguts no els capto. És molt molest. Hi ha casos de persones que acaben suïcidant-se perquè no poden suportar-ho més“, resumeix. La convalescència va minvar la seva capacitat atlètica per mantenir l’equilibri i arrencar en moments de tensió sobre la bicicleta. Va tornar a muntar el 2020, però sense opcions competitives i el 2021 ja va agafar de nou la forma. “No he aconseguit recuperar el meu nivell fins a aquest 2022“, assenyala.
Durant aquest temps, el subconscient l’omplia de preguntes sense respostes. Hipòtesis, fantasies i conjectures incòmodes. “Et qüestiones moltes vegades com hauria evolucionat la teva carrera si no hagués patit l’accident. Ho fas sense voler, l’inconscient et domina“, admet. Palau ja comparteix amb naturalitat de la seva experiència, però el procés d’acceptació ha estat sinuós.
“Em costava molt parlar-ne, em feia mal. I si no ho parlava, era com que el problema no existia“. Es va fer ajudar per professionals i va aconseguir veure la part positiva. “Em vaig adonar que no donava la importància que es mereixia al que m’envoltava“. Parla de la família i del propi talent esportiu. “Fins que no et passa res greu, no valores el que tens. Ara m’obligo a fer actes de consciència per reconèixer tot allò bo que tinc“. El jove participarà aquest dissabte a Ripoll (Girona) a la segona edició Setmana Catalana de l’Esport, recuperada per la UFEC després d’una primera i única edició celebrada el 1935.
Aquest article és una traducció del publicat al diari El País el passat 21 d’octubre pel periodista Bernat Coll. La fotografia és de Carles Ribas.
