Una de les grans novetats de la III Setmana Catalana de l’Esport és el naixement de la selecció catalana de sitting volley (vòlei terra), un projecte que vol ser el punt de partida per a l’impuls d’aquest esport a Catalunya. El debut ha sigut especialment potent, amb un torneig en forma de quadrangular amb la presència d’Andalusia, Itàlia i Bòsnia i Hercegovina com a seleccions convidades. Els darrers, per cert, són els vigents campions d’Europa en aquesta disciplina i van pujar al podi a Tòquio 2020. Catalunya ha perdut tots els partits disputats, però ha mostrat potencial i ha obert una porta il·lusionant que ens remet a 1992.
Els Jocs Paralímpics de Barcelona van ser un revulsiu per a l’esport adaptat català, que va ser un agent molt actiu en la creació de noves seleccions que no existien abans per tal de poder competir als Jocs com a amfitrions. Un d’aquells equips confeccionats per a l’ocasió va ser la selecció espanyola de sitting volley, que va aconseguir ser competitiva malgrat perdre tots els partits i quedar en el dotzè lloc final a la classificació. Els intents per donar-li continuïtat, però, no van fructificar.
El nom que uneix aquests dos moments fundacionals és el de Lluís Turró, jugador de la selecció espanyola el 1992 i jugador i seleccionador català el 2023: “Després dels Jocs de 1992 la cosa es va desinflar, perquè no hi havia prou jugadors, però ara el moment és diferent. Estic convençut que tant la Federació Catalana de Voleibol com la Federació Catalana d’Esports de Persones amb Discapacitat Física tenen intenció d’unir forces per donar un bon impuls al sitting volley. Desitjo que tingui continuïtat, perquè l’esforç val la pena”.
Turró, de 53 anys, és un activista de l’esport adaptat des de l’exemple: “Vaig començar nedant, després vaig passar al bàsquet en cadira de rodes, en què continuo jugant a la lliga catalana, i actualment també participo a la lliga catalana de pàdel en cadira de rodes”. A més, té un compromís incansable en fer créixer l’esport per a tothom: “M’agrada fer activitat física i que la gent s’enganxi a l’esport. Fer activitat física, especialment per a les persones que tenim una discapacitat física, va molt bé, també pel coco, perquè estar assegut tot el dia no és sa per la circulació. Has de moure’t, d’estar actiu!”.
Impulsor amb altres companys de l’única secció de volei terra que hi ha a Catalunya, creada abans de la pandèmia al CV Martorell, té ganes que aquest esport creixi arran del debut de la selecció catalana: “El nostre objectiu és donar-nos a conèixer, aprendre dels que en saben i que es comenci a moure la roda. Sabíem que guanyar un partit no estava al nostre abast, perquè tot necessita el seu temps. Penseu que tenim un nano que només havia vingut tres dies a entrenar amb nosaltres i ho ha fet de conya, és un crack!”. I conclou: “Aquesta experiència ens renova les energies i la motivació del grup. Volem seguir endavant i que més gent s’animi a provar el sitting volley”.
