Va néixer nen, el segon més petit de cinc germans, i la primera motivació que recorda era la de guanyar al seu germà als escacs. Passant pel tennis taula, el futbolí (pel que fins i tot va escriure un manual) i per un grup excursionista, la Natàlia Parès va trobar finalment un refugi de tranquil·litat en els escacs. “Davant del tauler vaig començar a sentir-me bé. Concentrar-m’hi va fer que tothom al meu voltant desaparegués”, recorda.
Parès ha tingut una trajectòria brillant, arribant al campionant del Món Juvenil de 1974 a Manila i enfronant durant els anys 80, als millors jugadors d’Espanya, i fins i tot a Gary Kasparov durant una exhibició de simultànies a Barcelona, el 1988.
Una vegada va completar el seu trànsit social, l’escaquista va necessitar aïllar-se de l’esport durant uns anys. De 1998 al 2008 es va concentrar en la militància dels drets de les persones trans, assumint la presidència del CTC (Col·lectiu de Transsexuals de Catalunya) i de la FAT (Federación de Asociaciones de Transexuales del Estado español).
Parès només ha competit una vegada en la categoria femenina. “Ho he volgut evitar per no donar un titular masclista en cas de guanyar, que també s’hauria de veure”, precisa. “Vaig tenir la sort de perdre, i es van oblidar de mi”, explica.
No fa gaire atenció als títols ni al palmarès, però recorda amb especial il·lusió haver-se proclamat Campiona d’Europa per correspondència a la seva categoria, en una competició que va durar 10 anys quan encara no existien els ordinadors.
Mestre FIDE, Parès podria ser mestre Internacional: “no se’m va acordar per un decalatge entre les normes. No hi vaig insistir, tot i que havia assolit 2.380 d’ELO. En qualsevol cas, no em preocupa”, explica.
Avui compta amb 2.260 d’ELO, però juga per passar-ho bé. “Si penso en l’ELO no podria jugar. Això és problemàtic, perquè fa que les jugadores més brillants no es trobin en tornejos amb les que pujen, ja que les perjudica molt”, explica. Per Parès, “cal potenciar la interacció de l’elit amb la base, donar a conèixer referents i augmentar el nivell de les jugadores”.
Però, per Parès, les llicències femenines no creixeran fins que les administracions no pressupostin “finançar els tornejos, establir programes de beques d’estudi i equiparar el sistema de premis, perquè les dones també es puguin dedicar professionalment als escacs en el nostre país”.
Tot i reconèixer que avui en dia ja moltes joves rebutgen l’esquema tradicional de realització personal que impedia apostar per la seva propia carrera esportiva, Parès creu que s’arrossega una manca de reconeixement i visibilitat de l’esport femení.
“Quan els mitjans es fan ressò només de les competicions masculines, el missatge que dónen és: podeu jugar, però no és important. Ells competeixen a escacs, i vosaltres teniu un passatemps” Això ho vivia als anys 80 i segueix passant ara. Els escacs femenins se segueixen tractant amb mentalitat paternalista”, explica.
Ja jubilada, Parès segueix combinant la seva militancia LGTBIQA+ amb la seva passió pels escacs. “Quan em conviden a impartir tallers de gènere a les escoles, solc acabar plantejant als alumnes algun problema d’escacs a la pissarra”, s’ennorgulleix. “Els escacs, per la canalla, aporten concentració, autoestima i un espai de relació amb els demés”, rebla.
Natàlia Parès entoma ara un viatge en autocaravana de sis mesos, per Espanya i cap al nord d’Europa, però sempre amb ganes de seguir jugant a escacs.
